Héctor Arnau: “És un orgull haver après un ofici des d’una vessant plenament anarquista”

Unes deu vegades després d’al·lucinar escoltant la veu de la Maria Arnal cantant allò demiedo ensordecedor y aburrimiento” o la condemna “a la socialdemocracia y a la tibieza de esta civilización“, intento descobrir qui és l’autor d’aquesta autodenominada “cançó total” (i realment s’hi apropa molt). I darrere d’aquest -també autodefinit- “sonet d’amor per acabar amb el capitalisme” hi ha Héctor Arnau (València, 1977), no menys apassionant poeta, traductor i agitador hiperactiu d’aquests temps apocalíptics.

Les casualitats d’aquesta vida líquida em permeten anar a veure’l a València en el seu espectacle juntament amb l’arpista Angélica V Salvi anomenat “Trascendencia y Delirio en Nuestra Última Revolución Liberal”, en què relata, entre altres coses, la seva lluita en el que descriu com a “vivir del verbo sin acabar de dar el salto”. Amb tot, ha actuat des de Mèxic fins a Malta, escriu llibres, és editor de la revista Bostezo… i ara està intentant llançar amb la ingenuïtat de qui sempre s’ha mogut al marge de qualsevol circuit el projecte de Las Víctimas Civiles, grup format amb un vell amic com Pau Miquel Soler (Arthur Caravan) amb qui han tret no fa gaire el disc “40 Años de Éxitos del Posfranquismo Español”. Prou curiós com per inventar-se un digital i tot per tenir una bona excusa per entrevistar-lo impunement.

I que té verbo per estona, és ben cert. Dues setmanes després d’assaltar-lo per primer cop, ens trobem a la seva coneguda Barcelona, on va compartir intimitats dels anys gloriosos de l’actual alcaldessa, per parlar amb una mica de calma, en principi, sobre a què dedica el seu temps. I acabem parlant de la Barcelona okupa de principis de segle, de la cultura com el nou feixisme, de sobreviure dedicant-se a la creació anant en contra del mercat i de l’esperança necessària tot i la dificultat de “veure un futur no apocalíptic”. I segur que ens hem deixat molts temes…

Allò de “de profesión, mis labores”. Si haguessis de definir a què et dediques…

Professionalment, sóc traductor. Traduisc novel·les, llibres i també subtítols de pel·lícules. Dóna per a molt poc, però ho fas a casa i és còmode. I és interessant. Però passa això que als 20 anys ho veia com la meua vocació, la meua vida, una cosa molt romàntica i molt bonica, i ara que acabe de fer 40 anys, estic buscant de fer alguna altra cosa…  Al final, paguen tan mal que ja no sé si em falta concentració o ganes. Si em pagaren 5.000 per un llibre, igual se m’anaven estes merdes, però bé. En aquest aspecte estic decebut, però la literatura des de jovenet era el que més em cridava. L’escriptura era molt important, el que més m’agradava.

I pel que fa a coses més creatives?

Jo vaig començar a recitar poemes en públic, i poc a poc. El que vas veure tu l’altre dia són coses amb les que porte uns 13 o 15 anys estant en escena. Anant aprenent com fer-ho. Quan dius poesia en escena, la gent surt corrents en direcció contrària. Llavors, jo he tingut una faena en intentar fer-ho atractiu, fer alguna cosa agraïda que pogués ser més teatral o performativa.

Vas estudiar a bastants llocs, pel que he llegit…

Sí… és que la meva família ve de l’esport, del bàsquet, llavors vaig fer el COU als Estats Units. Vaig aprendre anglès i vaig començar a estudiar Filologia Anglesa. I, després, me’n vaig anar d’Erasmus a Londres. Em va impressionar molt viure en una ciutat com Londres. Una cosa molt enorme, molt cruel. Sents la sensació de ser un pària, un desgraciat. Llavors, diguem que vaig fugir. Vaig marxar sense pagar les taxes universitàries i no sé què em demanaven.

Hòstia…

I en tornar, vaig falsificar les notes. Jo anava a deixar la universitat, però em va venir un amic una nit per ahí i em va dir: “no, que ara hi ha una cosa nova que es diu escàner” (riu). I jo: “pues sí, va” . Vaig escanejar unes notes, ho vam entregar i vaig canviar d’universitat. Després d’anar a Londres, volia veure món. Vaig tenir una joventut molt de festa, València és molt festiva, i estava un poc cansat dels mateixos ambients. També Londres em va fer polititzar-me d’alguna manera. Una, per la mateixa experiència del que és el món i cap a on va el món, la divisió molt clara, econòmicament i jeràrquica, de com són les grans ciutats, i després, vaig conèixer un professor llatinoamericà a la universitat, Salomón Meckled, que havia estat empresonat dos anys a Xile durant la dictadura i em va fer remoure… Allà vaig ser prou inconscient o intuïtiu de saber que volia marxar de València. I venir aquí a Barcelona també em va canviar la vida.

hector-arnau-verkami

Això era a finals dels 90?

No, aquí a Barcelona ja era cap al 2002, 2003. Va coincidir les protestes contra la segona guerra d’Iraq. El moviment ciutadà que hi havia aquí em va impactar molt, perquè jo venia d’una terra de molts anys de PP. No es pot oblidar que València és molt molt dura, i ho serà durant molt de temps. Perquè ja no són només aquests 24 anys, sinó tot el que això comporta. Quan acaba, no és que de repent… Per exemple, l’altre dia estàvem al Cabanyal i alguns em deien: “què fas actuant a un local gentrificat…”, però és que està tot tan mal… És que la gent està tan cortocircuitada… No sé, em fa molta pena València, també perquè és una València molt diferent a la que jo coneixia. La València dels 90 era una capital dels moviments alternatius, fins i tot de la okupació, i això s’ha acabat. I probablement s’ha acabat per sempre. No sé com podria no canviar. El present està mort en gairebé totes les ciutats. Mort o pacificat o com ho vulguis dir. Però venir a Barcelona va ser un: “hòstia, què passa?”. La gent sortint a fer les cassolades a les finestres. Gent comú, gent qualsevol! Es nota que la gent és molt més activa políticament. No sempre per a bé tampoc, no vull dir això, però que almenys hi havia moviment.

I d’aquí als anys de glòria de l’actual alcaldessa….

La història és que em vaig trobar amb uns coneguts de València que eren músics. Ells estaven molt clavats, estudiaven Filosofia. Eren Paumi, que toca amb mi a Víctimas, d’Arthur Caravan, i Marc, el Marquet (Marc Sempere, Compartir Dóna Gustet), el nòvio de la Maria Arnal. Ells tenien un grup que a mi em meravellava, que es deien Jalea Real. Estaven molt implicats en les protestes, sobretot perquè hi havia un professor de la facultat de Filosofia, el Santiago López-Petit, que els deia que la protesta no havia de ser una manifestació, que s’havia de viure junts, ocupar i tot a tope. D’allà neix Miles de Viviendas, on col·lectiu on hi havia l’Ada (Colau), la Gala (Pin), la regidora de Ciutat Vella, Marquet, Pau i molta altra gent que ha anat fent coses. Bé, tots fem alguna cosa (riu).

Però esclar, és curiós veure on ha anat a parar cadascú, que es podria dir que són llocs molt diferents.

Sí, és molt interessant, perquè jo vaig viure allà quatre o cinc mesos, però ells duien un trajecte de quatre o cinc anys. Van ocupar quatre o cinc edificis diferents, el de la Barceloneta va ser el que va durar més… Vull dir, que jo no he estat dins durant molt de temps, d’una manera que tendeixes més a recremar-te amb la gent, que és més fotut, la convivència mateixa.  És que a voltes es dóna una visió com que ocupar era una cosa d’uns guarros amb els gossos… i ocupar, tio, és un treball de 24 hores. Has d’estar pendent de tantíssimes coses… Per començar, que no et desallotgen, fer un bon lligam amb els veïns, aigua, llum, assemblees sense parar… És un treball molt molt dur i jo no estava per la labor. No per res, però no és el meu caràcter. Era un treball d’organització, d’aprenentatge, de companyerisme super dur. Llavors, jo ho tinc tot una mica idealitzat.

I era tan salvatge? (ens estalviem una anècdota sexual per la mandra que faria que vingués algun cavernícola com els de directe.cat ho aprofités per fer algun titular)

Ah, sí… home sí, era salvatge, com pot ser salvatge estudiant amb 25, 30 anys. Va ser un moment molt emotiu, això sí. Abans de tocar amb Víctimas a Barcelona vaig estar a Tarragona, que hi havia un parell més d’amics de Miles, i un d’ells era dels majors, Antonio Martínez, que ara tindrà uns 55 anys… per a mi era una experiència vital molt enriquidora veure que hi havia gent de tota mena. I aquest home era un visionari. Als dos ens agradava prou la cervesa en llauna, i ell era molt brillant, conversant i especialment escrivint. I deia: “durant dos anys vam fer el que ens donava la gana”. I per a mi, era una cosa… hòstia, ocupar ací, ocupar allà, anar a fer boicot, una mani, una festa… Hi havia una qüestió emotiva de dir: “anem a per tot”. Vam ocupar el Teatre Arnau… No sé, hi havia una activitat política que dubte molt que torni a succeir així. El fet de que la població sencera estiguera contra la guerra et donava una legitimitat moral molt forta a l’hora de fer qualsevol cosa.

Inauguració de l'edifici okupat per Miles de Viviendas a la Barceloneta.
Inauguració de l’edifici okupat per Miles de Viviendas a la Barceloneta.

Amb el pas del temps, potser veus depèn de quina idea d’activisme amb més perspectiva, que gairebé que fa gràcia? Per això que dius que arriba un punt en què agafes més aviat compromís amb la cultura que amb l’activisme…

Sí, en el meu cas ha sigut sempre molt així. Per molts factors. En el meu cas, un és l’impotència. Jo no em veig massa hàbil ni massa endreçat com aquesta gent. També, en aquest cas, era una casa okupa molt especial. De fet, dins del moviment okupa, no estàvem massa ben vistos. No per res, però pel fet que casi tots érem d’extracció burgesa, d’una qüestió molt estudiantil… que moltes de les altres cases també és així, no? Però en aquesta també era més evident. Ens deien els Teletubbies, per una visió de la política que… bé, sí, després s’ha demostrat que era d’alguna manera socialdemòcrata… Allí han acabat. Sé que dins del moviment hi ha molta gent que es caga en Ada, i no sé què, altres que són més de la CUP, altres més autèntics…

Sí que és veritat que no t’imagines els de la Kasa de la Muntanya sent amics de l’Ada ni fa 15 anys…

Clar, clar. En realitat, la nostra casa tenia molt bona relació amb Can Masdéu, per exemple, que era un activisme més europeu, més pactista, per dir-ho així, combatiu però d’una altra manera… depèn amb qui, esclar, perquè combatiu ho pots ser de moltes formes… Però sobretot no tan identitari, que crec que és el que és interessant i una cosa que a Miles estava molt present: intentar trencar amb la identitat okupa i intentar que tot lo món s’acostara al moviment o a la acció política. Era una cosa que la veien més necessària que posar-se cresta. Vull dir, que a mi tot em pareix bé. Jo, artísticament, he estat en contacte amb tot. Des dels punkis més tirats… com La Muerte, que era una okupa que hi havia a Gràcia que es deia directament La Muerte (riu destacant cada paraula). Clar, La-Muerte (riu). He estat en contacte amb molts llocs, okupes de tot tipus, locals, antros…

Quan comences a actuar, què t’imaginaves? Ho feies pel gust d’anar volant per okupes, o hi havia alguna ambició més enllà?

Al començament era una cosa prou irracional, prou inconscient de dir: “mira, anem a fer això”. Vaig fer una primera obra on anava molt perdut. La vaig estrenar a un teatre alternatiu a València. Era jo a soles amb els meus poemes… No tenia cap sentit, realment. Bevia molt, chillava molt, em feia sang… era un disparate màxim. Quan ja tenia certa experiència tot i no deixar de tenir cert inconscient en vaig fer una que era la que més retrata l’època de Miles i es deia “Nuevo amanecer del activismo folklórico”. Jo entrava a la okupa amb jaqueta i corbata, i la primera frase era: “Al contrario de vosotros, que sois esforzados revolucionarios, okupas, proletarios, yo vengo de una familia de clase muy alta”. I contava la història d’un personatge de classe molt molt alta que, per a donar-li legitimitat al seu art o a la seva escriptura, baixava a les cabanyes revolucionàries. “El arte será subversivo o no será”, deia. I tenia molta conya. La gent es pixava. És molt interessant perquè ningú parla massa del món okupa. No hi ha molta literatura. Estudis m’imagine que sí, però és una altra cosa. Llavors, el mateix món, quan es veu reflexat, li agrada molt. No sé si has vist “El taxista ful”?

La vull veure. He vist que està al Youtube, oi?

Sí, està en parts. És un peli. És molt interessant perquè és el mateix que t’estic contant. Reflexa el món okupa. Damunt és Marc, l’amic que deia de Miles, i l’altre, el taxista, és Pepe, un altre que era amic dels majors… de Petit i la gent revolucionària que eren d’una generació major que nosaltres.

I des d’aquí ja vas començar a voltar?

A partir d’esta tercera obra és com que ja estava més segur, tenia menys vergonya, i veia que m’anava molt bé. Evidentment no a nivell econòmic, però m’eixien molts bolos, tota la gent que em coneixia em deia d’anar a llocs… Per a mi és un orgull, a voltes se m’oblida, haver après un ofici des d’una vessant plenament anarquista. Que igual són paraules, però als 24 anys mai m’hauria imaginat que acabaria fent el que faig.

És que has fet de tot. Vas estar de gira en un creuer pel Mediterrani!

Sí, sí… Això va ser, amb Miles mateix, un dia que actuava allà, i van aparèixer dos tios raros. Eren un nanet, així com amb túnica rara, i un home molt alt que anava amb unes orelles de fusta postisses. Però clar, era un lloc perfecte perquè arribaren personatges així. Em van vore i em van dir si volia anar-me’n amb ells. Ells tenien un vaixell que li deien “El vaixell dels folls”. Tenien un vaixell en el port que era com molt de circ, amb trapezis, molts colors, el mascaró de proa eren una cullera i una forqueta enormes creuades… Tot molt surrealista. Em van dir si volia anar amb ells i vaig anar tot un estiu a actuar per illes al voltant de Sicília i per Malta.

Ho fèieu en castellà?

No, ho fèiem en italià a Itàlia i en anglès a Malta. Però era tot molt de mímica, molt “comedia del arte”… Era tot el que hi havia, l’actuació no és que fóra gran cosa. Jo allà feia d’actor, i jo no sóc bon actor, tot ho he de dir. No tinc moltes eines perquè no he tingut classe, no sé com es fa ni m’interessa tampoc massa, perquè també és molt dur. El treball dels bons actors és una cosa molt seria. I sí, és molt interessant, perquè jo que mai he guanyat res, però molta gent de teatre em diu: “joder, tio, tu has anat a molts puestos”. I sí, clar, però en realitat per voluntat. Per voluntat i amistat, companyerisme, o com ho vulguis dir. Vaig fer una gira per Mèxic perquè tenia un amic meu allà i sí… i a Portugal he actuat molt perquè he estat molt ben rebut sempre. Pot semblar una sorpresa i ara que hi he estat visquent més temps, ho entenc més, perquè entenen més el que significa el paper de la cultura. Però sí, per diners no he guanyat mai, ni he tingut cap subvenció. Ha sigut tot pena i misèria (riu).

I no hi ha cap moment en què pensis: potser fent bolos d’okupa en okupa puc anar vivint.

Sí, sí… clar. Clar, en realitat ha estat sempre així: vaig allí, em quede a dormir a casa de tal… Però cada volta em canse més. Com que no he conegut una altra cosa… Ja m’agradaria a mi. Ara sí que amb Víctimas estem buscant arribar a algun mànager. Algú que ens ajude a dur la moguda, perquè damunt jo sóc molt poc disciplinat, molt poc organitzat. Tot s’ha de provar, i com a lideratge d’un grup m’he adonat que puc fer-ho. Però sempre havia anat a soles perquè és molt més fàcil, si has de fer-te responsable de quatre o cinc persones evidentment no vas enlloc. Que és el que passa ara amb Víctimas. Jo ja hauria tocat per tota Espanya si per mi fóra, però o tenen treballs o volen pasta… Vull dir, no és que vulguin pasta, volen cobrir-se el viatge. A Déu gràcies que no estan tan desficiats com jo. I a mi mai m’ha important si el viatge el cobria o no. Era anar, fer-ho, conèixer gent i anar aprenent.

Quan parlaves a l’obra del compromís amb la cultura o l’art… quin paper creus que té la cultura, així com a cosa més propagandística? Com ho vius?

És complicat. A mi em fa molta ràbia la gent que diu “ai, la cultura”, com si fóra un bé suprem. “La cultura és…”. No, la cultura és un nou feixisme, per plantar-te un museu on no vols que estiga la gent, i és una cosa que per mi, venir a Barcelona va ser molt interessant. Venint del feixisme pur i dur, que a València era “hostia limpia”, ací tota la qüestió política era molt més subtil… Jo vaig viure la transformació del Raval, per exemple. Plantar ahí la universitat eixa, que és pa bombardearla, el MACBA, la Rambla del Raval, la Filmoteca… i tot és en nom de la cultura. Llavors, hi ha moltes maneres d’enfocar-ho. Per exemple, Maria i Marquet estan molt clavats en tota la història de la cultura popular, de recuperar certes coses que són tradicionals i que moltes voltes va en contra del nostre pensament que és iconoclasta… Però clar, tampoc tinc una idea molt clara de què ha de ser la cultura. Clar, quina edat tens tu?

Jo, 23.

Hòstia, 23, que fort. No, clar, per a mi és molt interessant quan conec gent jove. Què és per a vosaltres la cultura quan ja sou natius digitals? Sempre ha passat, però per a mi, quan mire la generació anterior, viviu en un món totalment especular. Viviu en la xarxa, i moltes voltes fins i tot us relacioneu plenament així. Potser és un pensament reaccionari també, però clar, jo trobe a faltar molt els llocs. I la presència humana, i el teixit social. És un tòpic, però és així. Jo que he estat en tots els puestos, que he actuat en totes les okupes, volia dur a la meua companya amb l’arpa a tocar a València i no trobava un lloc. Perquè no n’hi han. Els espais han deixat d’existir. Els espais on trobar-se, on estar còmode, on poder fer cultura o el que siga d’una altra manera… I que la gent ho faça. Ahir vaig anar a l’Ateneu La Base, que és un lloc que pràcticament vaig estrenar perquè vaig actuar al principi, i clar, respecte València… penso hòstia, quina enveja, però és que Barcelona està molt ben parida en aquest sentit. I Catalunya en general, hi ha una vertebració social molt potent. I bueno, la cultura (riu). És una qüestió complicada per una sola ment.

Bé, la pregunta també era fotuda, perquè hi ha moltes maneres d’entendre la cultura.

Clar. Jo no sé com estava abans el món, no sé de què treballava la gent. He nascut precari. Però jo m’imagine que cada volta les humanitats van canviant-se per com va el món. És un tema tan ample… I no podem oblidar el paper de les institucions o la universitat respecte a la cultura. A mi em feia fàstic la universitat. És una cosa amb què no podia: els professors, la burocràcia, la massificació… els propis alumnes, el desinterès màxim… I després, quan he començat a conèixer el món dels despatxos universitaris… és que és obediencia y nada más… “que sí, que sí, que sí, i a tope”. És que no hi ha una altra cosa. Quina llàstima i quina pena que tot siga així tan pobre. Potser és una visió molt parcial meva, però per mi va ser una cosa molt dura. Jo he estat sempre com autogestionat o molt autodidacta a la força, perquè tenia molt clar que era una persona que volia un vestit literari o artístic… No sé, és un tema interessant el del paper de la cultura en el nostre món i en aquest apocalipsi que pareix que està sempre. Que no sembla que esperem una altra cosa que el fi de la cultura, de la civilització (riu)…

Mira, en això, el teu vers “miedo ensordecedor y aburrimiento” trobo que ho explica una mica tot. És que estem sempre estem fent coses, sempre estem inquiets, però en el fons sempre estem avorrits. Allò de: què estic fent en realitat?

Sí, és un món d’estímuls constants. Mira, està bé. Víctimas està sent una benedicció en la meua vida, perquè moltes de les coses que jo havia dit durant molts anys ara estan sorgint per un altaveu que arriba a molta gent. En la música tot entra molt facilet, fins i tot amb molta dolçor encara que digues un missatge horrible. I sí, dubte molt que arribem a qualsevol puesto, però només la satisfacció personal de que arribe a molta gent el que he estat dient durant molts anys i finalment amb una música mental que s’ha fet realitat, és una cosa que sempre li estaré agraït a Pau. Tot el disc són cançons meues dels últims 10 o 12 anys, que feia en els espectacles a capella i he anat recuperant les que veia més adients i Pau ha anat fent el disc gairebé ell a soles. És un fiera. Un tio molt bo. No podria haver trobat un altre que fera el que ha fet ell. També és una cosa molt emotiva per a mi, perquè és una vella promesa que teníem els dos. Vaig estar molts anys sense vore-lo, perquè jo estava molt per ací i ell després de Miles se’n va anar per Alcoi, i és una cosa que ha tornat. Hi ha un parell de cançons que són més dels últims dos anys, però algunes tenen 10 o 12 anys.

Una foto promocional de Víctimas Civiles.
Una foto promocional de Las Víctimas Civiles.

Llavors la intenció és intentar que Víctimas tingui més recorregut?

Sí que m’agradaria. A mi m’encantaria i pense que deuria ser així, el que passa que jo estic molt perdut. Jo no tinc ni idea de com és la indústria cultural ni el món de la música. Sí que conec certa gent, amb la edat… A València hi ha bandes que s’ho fan molt bé, rollo Betunizer, bandes així més alternatives que han fet moltes milles, han tocat a molts puestos i han fitxat per discogràfiques i tal, però… jo estic molt perdut. A nivell de negoci i professional, no en tinc ni idea. No sóc massa optmista. Tampoc no se sap mai. Marquet, que controla més eixe món, em va dir l’altre dia que el primer disc de Pony Bravo va tardar en arribar una mica al gran públic dos anys. Per lo que siga. Pues mira… ojalá. Jo que no sóc molt d’escoltar música nova, per exemple, el primer de Pony Bravo sí que em va fer dir: “hòstia…”, i un dia per casualitat els vaig veure a Sevilla i vaig veure el mogolló de gent que arrosseguen. Però no és molt afalagador el futur, ja veurem.

Això de sortir de les okupes és un altre món…

És que moltes voltes hi ha el rollo aquest de la punkitut, d’anar sempre contra tu mateix. Moltes voltes escrius missatges i penses que és millor oblidar-ho, no gravar res i que no hi hage cap rastre… I és una cosa que me n’he adonat que he fet, que he anat molt contra el mercat… i quan vas contra el mercat tens el que tens (riu). També, el mercat no et vol, evidentment. I si el mercat no et vol, no vas enlloc. Llavors, lligant-ho amb això dels paradigmes morals, una cosa que també m’ha marcat ha sigut el punk, una cosa que quan jo tenia 16 anys estava molt viva encara. I la meua carrera ha estat molt vinculada això. Que em costa molt reconèixer-ho també, perquè per a mi era una cosa molt important: l’autenticitat, la puresa, que són merdes i està clar que ho són, però la meva vida i la meva activitat feia que fos així. I per això he anat en okupes i no he anat a l’Institut del Teatre, jo què sé. Clar, he après, però això també fa que no sigues conegut. I no per fer-te conegut, sinó que al fer-te conegut tens unes aliances, et fa conèixer a algú que et pot ajudar… Diguem que he estat molt a fora del món professional del teatre, o de la música… coses que m’haurien agradat igual estar més a prop.

Tens algun pla per començar aquesta transició?

Ara vull fer un vídeo amb Maria (Arnal) de la cançó que tenim junts al disc. Ara que tot va amb videoclips… És molt interessant també com la música busca altres recorreguts. Ara veig alguna cosa de trap i em pot agradar més o menys però és interessant el recorregut, que és una cosa totalment aliena als mitjans de comunicació, és tot per internet… I quan menys és sorprenent. Que evidentment hi ha pasta per darrere…

Aquesta gent ara omple sales, clar…

Sí sí… i és molt punk també. No saben cantar i no volen cantar. Els missatges són ultra nihilistes… És inevitable pensar com ha canviat la cultura a nivell de propagació, distribució, creació… Ha canviat molt. Ara estem en un món que teòricament condueix al p2p, a la creació casolana… no ho sé. La indústria musical caurà, o almenys acabarà sent com la tele, que abans semblava que tot passava a la tele i ara és per a gent vulgar. El company que deia de Tarragona ja ho deia pel 2002 o aixina, si hi ha un món que té una potencialitat de negoci cada cop més alta és la cultura.

Sí, tu creus?

O l’entreteniment, com ho vulgues dir, però clar… no pareix que hi hagi molt de treball. No sé, tampoc tinc massa idea ni de sociologia ni antropologia, però la gent cada vegada té més hores d’entreteniment. I inverteix més diners en entretindre’s. Cada cop hi ha més merdes. És una sensació d’overbooking molt interessant. Pots fer jocs, sèries amb un mòbil… jo què sé! La gent que conec de la teva edat és flipant, es fan uns videoclips al·lucinants ells a casa… és una cosa que a nosaltres ens és molt aliena, que no sabem ni fer un document de Word (riu).

Posant en perspectiva les coses que has fet, veient que gent amb qui et movies ara està en alcaldies… a què aspires? Què voldries fer que diguessis: “amb això ho he petat”?

Personalment, algun dia m’agradaria guanyar un mínim (riu) diguem que amb la cultura. No ja perquè sigui un objectiu essencial, sinó perquè és un recorregut personal molt meu que m’ha costat molt. Des de sempre he vist que la meua vocació ha sigut l’escena. Passa que, en certa manera, m’ho negava o no sabia com fer-ho. Em costava molt arribar a veure’m a mi com a actor o com a cantant, saps? Si m’ho hagueren dit fa 15 anys… Llavors, ara que he fet obres de teatre i que faig de tot, i amb gust de seguir fent-ho, sí que m’agradaria… ja no guanyar, sinó poder fer-ho. És que jo he estat anys molt a soles, he sigut una mica “guerrillero suicida” perquè, una, és més fàcil no haver de dependre de ningú i tal, i volia fer lo meu… Igual tinc un punt mig egoista, per dir-ho així, de fer lo meu i ja està. Llavors, ahí hi ha hagut un canvi quan he començat amb Víctimas, ara estic preparant una obra de teatre, tocant amb Angélica… Ja t’has de preveure certes coses. Però jo apreciava molt la meua llibertat creativa. I bé, ja voré. No sé cap a on vaig molt.

Potser arriba un punt que ja no fa pudor pensar: “si el que faig encaixa al mercat, que encaixi…”

Com que no he encaixat mai, doncs no ho sé…

(Riures) Esclar, tampoc se sap ben bé què significa encaixar en el mercat.

Sí, no ho sé… És molt interessant tot això, perquè després parle amb molta gent del teatre, per exemple, i em diuen: “hòstia, he actuat davant de tres, quatre persones” i jo no he fet mai això en la vida. És que ni sé, ni puc, ni ho entenc. Sí, en el mercat no entre… però actue amb Víctimas i està ple, potser no ple però tinc gent. Sempre he tingut gent. També a voltes perquè he anat on estava la gent (riu). A la okupa hi ha gent un dissabte per la nit, pues vinga, ahí a fer la teva merda!

Però si segueix havent-hi gent és perquè diu alguna cosa a la gent…

Sí, per a mi ha sigut molt important això que dius, d’interpel·lar, perquè no ho entenc d’una altra manera. No he fet mai alguna cosa que fóra del rollo de teatre, com una història… No per res, m’encantaria fer-ho algun dia, però he sentit molta necessitat d’interpel·lar. Llavors, clar, no he tingut mai una qüestió comercial ni mercantil, però he tingut sempre la meua gent, per a dir-ho així. Gent que he conegut, gent com tu que diu “açò mola” o tal… Sempre he tingut aquestes 30, 40 persones… És que tampoc necessite molt més. Sí que m’agradaria fer una obra de teatre més a nivell convencional, també perquè en el teatre n’hi ha molta llibertat. El teatre és casi utòpic: d’estar molt loco i dir coses molt rares. Fins i tot a instàncies molt altes. Jo conec als del Conde de Torrefiel i conec el treball d’Angélica Liddell, Rodrigo García… gent així molt trencadora. Pues, en veritat, quan més grossa la pugues dir, més t’aceptaran. Tristament també s’ha convertit en un clitxé. Però el món del teatre també és molt interessant per això. Ojalá puguera fer alguna cosa, cagar-me en la puta mare de tots i que em paguessin 8.000 euros (riu). Dubte que passe, però.

Per última, encara que tinguem ara els antics okupes a les institucions i gent cagant-se en tot cridant pels teatres, no sé si creus que hi ha manera de frenar l’apocalipsi…

Clar, jo no tinc ni idea perquè no veig el futur… Jo visc a Portugal una part de l’any i quan ixes fora veus millor lo de dins. I és molt interessant. Allí flipen amb el 15M, amb l’Ada, i és interessant perquè a voltes aquí som molt negatius en tot… I mira, pues s’ha trencat el bipartidisme, que ja és alguna cosa. Després, no hi ha extrema dreta perquè està tota dins el PP, però bueno… que el món està terrible. I ací, no ho sé. L’altre dia estava veient aquest documentalista, un de la BBC, i deia la cosa que ens costa molt imaginar un futur amb un mínim d’esperança o un mínim d’optimisme. I és veritat, costa molt. Vull dir, que l’experiència comunista serà terrible, però almenys tenia la idea aquesta messiànica que en el futur anàvem a ser tots igual i tal, que va ser molt falsa… però existia això dels dos blocs. Després, quan jo era més okupa estava la qüestió de Llatinoamèrica, i el zapatisme, i Chávez… I ara, doncs costa molt pensar una cosa no apocalítpica. Però també em negue a ser un pessmista de cagar-se en tot tot el rato i dir que tot és una puta merda. Jo flipe que Podemos o les CUP hagen eixit amb tanta força, perquè no podem oblidar que no existien fa 10 anys. Amb això em sent més o menys representat. Que després em cague en la socialdemocracia europea i tot això…

Perquè s’ha de fer, potser…

Sí, clar. La meua visió política sempre ha estat prou delirant, però no em sent gens identificat amb la frivolitat derrotista. M’ha costat molt entendre-ho, però tot el que faig en escena té una lleugera porció d’esperança.

De que almenys si ens en riem una mica ho podem passar.

I de comunitat. De que podem fer el que ens interessa, encara que siga drogar-se junts. Jo què sé! No sé què més puc aportar.

Doncs queda tot dit.

Un pensament sobre “Héctor Arnau: “És un orgull haver après un ofici des d’una vessant plenament anarquista”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s