Tallem, és bona

Una plaça: tres o quatre bars, uns quants fanals, algun banc i gent escollida a l’atzar. Tothom camina d’una punta a l’altra, fent diagonals, alguna recta i fins i tot alguns s’atreveixen a allargar les distàncies tot serpentejant les rajoles. L’escena recorda les esteles que deixen els avions, passes efímeres i recorreguts que es deleixen per ser completats. Enmig d’aquest batibull hi destaquen un seguit de personatges: la noia que jeu sobre un matalàs al centre de la plaça i llegeix un còmic, el noi amb garlandes de colors que fa flexions i la companya que el segueix, la vella que pinta una xarranca a terra i l’altra noia de més enllà, que camina, s’atura, emet una espècie de crit que recorda una guineu i segueix caminant. La resta de gent actua amb tanta naturalitat que fins i tot un narrador tan considerat com jo els faria passar desapercebuts.

De sobte, una veu trenca la infranquejable i aparent normalitat

-Tallem, és bona.

I és que, si la vida és un teatre, qui és l’espectador?