Som un poble potent

Això anava a ser un article patriòtic com un altre i ha acabat sent un pregó de Festa Major

A vegades als vicentins ens costa acceptar les coses bones que tenim com a poble. Això ens porta a pronunciar frases infernals com: “un poble al costat de Molins de Rei i Sant Boi” o “A prop de Barcelona, zona metropolitana”.

Per acabar amb aquest fet, aprofitant que ara de tant en tant fins i tot sortim a TV3, hem cregut necessari començar el pregó amb una llista objectiva i realista dels diferents Sant Vicenç que hi ha, per acabar convencent-nos d’una vegada per totes que tenim el millor poble del món, encara que sigui un pensament d’autoconvenciment.

Hi ha el Sant Vicenç que fa coses, com li agrada al Rajoy. D’Skallots, Crit de Pit, l’Aixada, de la Coordinadora Antifeixista i del Mundialet Antiracista, la nostra Champions particular.

El Sant Vicenç que encara se saluda pel carrer i encara coneix els noms dels veïns.

El Sant Vicenç que fa veure que no veu ni respira Ciments Molins.

El Sant Vicenç que des de la perifèria de la perifèria segueix sent poble.

El Sant Vicenç que a les onze de la nit pots creuar de punta a punta sense trobar-te ni una ànima.

El “Sense Sant Vicenç no hi ha festa” que és alumne avantatjat de les barres i les matinades i que li agrada veure sortir el sol amb un cubata a la mà. Això sí, sempre a altres pobles, que aquí ens fan tancar a les dues.

El Sant Vicenç que es queixa poc, com el país i com el món.

El Sant Vicenç amb cultura, tot i que a vegades costi de veure perquè està amagada al Molí dels Frares.

El Sant Vicenç que és millor que Molins de Rei, acceptem-ho d’una vegada.

El Sant Vicenç que als vespre d’estiu encara pren la fresca. O que ens agrada pensar que encara ho fa, encara que només passi a dos carrerons.

El Sant Vicenç pagès que no li agraden les façanes al Llobregat.

El de la San Miguel a un euro del Paco, els entrepans de Cal Nitu, la terrassa del Patio i el karaoke del Centro.

El Sant Vicenç que canvia el món. Des de les monges del Bayt al-Thaqafa o el Centro Amigos fins al cau, l’esplai o la PAH, amb més o menys xapes.

El Sant Vicenç que no té cap regidor del PP ni de Plataforma.

El Sant Vicenç d’aquell grup que fa uns anys cantava en anglès davant de vint persones al Poli Vell i avui fa anuncis d’Estrella Damm i gires per Sud Amèrica amb el baixista despullant-se a l’escenari.

I de Terratombats, de Chikato, de Trast, del Paisano, d’Arte Callejero, de En Vano, de Sota de Palos, de La Barraca, del Víctor Pua, de Carrer Debat, de Té Pebrots, de Regain o d’Eivibonny. Que si com deia Obrint Pas “el poble que canta mai no mor” tenim vida per anys.

Tots aquests Sant Vicenç es trobaran a la plaça durant els propers dies. A la plaça, on passen les coses, on s’haurien de trobar sinó?

El diumenge, dos ressacosos que vénen de l’Acampada Jove perquè encara s’empenyen en creure’s tals, començaran la festa amb un pregó que s’està a punt d’acabar. A partir de llavors i fins dijous, cada tarda hi haurà xerrades, concerts, recitals, tornejos, balcons guarnits i pinces.

Divendres ens llevarem amb una moneda de deu cèntims a la mà, jugarem al duro fins que algun cabrón ens elimini abans del que teníem previst, cantarem “No hay tregua” i anirem a dormir també abans del que teníem previst.

Aprofitem per donar les gràcies a l’Ajuntament i a la Policia Local per això, sempre vetllant pel nostre descans, així que l’endemà no tindrem ressaca. El dia del Korrekintus està prohibit tenir-ne.

Dinarem molt per omplir bé l’estómac, mirarem la pel·lícula cutre que facin per TV3 i a les 5 haurà arribat el moment, el millor dia de l’any. Caminarem per Sant Vicenç amb un got a la mà i una xaranga que ens marcarà el camí, ballarem, ens abraçarem, riurem i cantarem. Les coses importants de la vida, vaja.

Intentarem fer-nos els sobris quan ens trobem amb la iaia que va cap a les sardanes, veurem el got mig ple, ens farem fotos amb els del Korrepetas i quan es pongui el sol tornarem cap a la plaça. Allà passarà tot, serem feliços i serem poble.

Dormirem el que no està escrit i, quan puguem tornar a raonar, estarem orgullosos d’haver celebrat un any més que hi som tots i estem junts en una festa NOSTRA, amb tot el que això implica. Perquè, com diuen els punkis, tenim l’orgull de tenir un espai que compleix la meravellosa regla de les tres i: inassumible, irrecuperable i inassimilable.

Inassumible, perquè el cost que ha de tenir el poder per intentar apropar-nos als nostres espais de creació només ha de provocar que aquest poder sigui encara més conscient de la seva fragilitat. Els espais comuns com una plaça mai es poden pretendre buidar.

Irrecuperable, perquè res del que fem ha de poder ser utilitzat per acabar en exposicions, cerimònies d’obertura del Fòrum de les Cultures ni res que els guiris vulguin venir a veure dormint en un Airbnb de luxe. Els quintos no serveixen per això.

I inassimilable, perquè res del que fem ho han de poder entendre, comprar, analitzar o utilitzar. Cantar La Playa a ple pulmó quan ens les donem de punkis anti-cukis SÍ que és deconstrucció, i no tres mil assemblees improductives.

Per tot això, llarga vida a les festes del poble.

Joan Cristo i Banda

 

cartell skallots

Foto del Marçal (i la seva encertada absència de petjada digital) al III Mundialet Antiracista, el maig de 2016.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s