Un cafè de psicoanàlisi amb El Kanka

A les acaballes d’una pretesa reunió de feina, dinant després de la roda de premsa de presentació del festival Guitar BCN, Juan Gómez (Málaga, 1982) es demana un cafè americà. El Kanka viu a Barcelona, on va venir “absolutament per amor. Potser em seria més còmode per feina estar a Madrid, però és bonic dir-ho: moguem-nos per amor!”. El cantautor comença ara la promoció del seu quart disc, del que per ara ha tret només un single que defineix “clarament” com “una cançó d’autoajuda, amb noms i cognoms, pensant en un amic en concret”. Amb el cafè comença la seva ronda d’entrevistes de tarda recordant que “fa sis o set anys” que fa psicoanàlisi. “I ho dic orgullós”. Així doncs, seguint el fil de la introspecció, durant el cafè aprofitem per aprofundir en el procés mental d’un creador de cançons que ha passat del Youtube i els bars foscos a ser un referent involuntari d’Operación Triunfo. Cap al final, per arrodonir-ho i en coherència amb l’actitud vital que desprèn, demana un patxarán. Y a volar.

“EL CANTAUTOR DEL BON ROTLLO”

“A la gent que li agraden els discs, o un sol, o ni que sigui una cançó d’El Kanka, té una expectativa del que se suposa que he de fer, per quin camí he d’anar. D’acord, sóc el cantautor del bon rotllo… i si estic trist i trec un disc trist? Estic en el meu dret. Que no ha estat el cas, eh. I no crec que sigui un tema de si estic trist o feliç. El que passa es que, em passi el que em passi, a nivell compositiu ho intento portar per una banda constructiva, bàsicament. Però que pot canviar la pel·lícula. Això és inevitable tenir-ho present, però crec que composo en llibertat”.

ESCRIURE CANÇONS QUAN JA VIUS D’ELLES

“Crec que m’he deixat endur per una evolució bastant natural. Òbviament, no és el mateix que quan anava en autobus a recórrer-me Espanya cantant per a 10 persones. Hi ha alguna cosa que fins i tot psicològicament et canvia. Ara sóc conscient de que hi ha molta gent que està esperant que jo tregui un disc, que hi ha unes expectatives. Crec que composo el que em ve de gust, però òbviament hi ha coses que psicològicament canvien. Però que ens passa a tots, també em passaria si no em dediqués a això. No és el mateix un tio que composa amb els 35 anys que tinc ara que un que composa amb 20. Amb 20 anys estava pensant en veure què feia amb la meva vida… jo què sé. Ara és diferent. Hi ha hagut moltes més morts familiars ja, t’has enfrontat a segons quines coses. Ja sé a què em vull dedicar i ja porto temps amb això. Hi ha una altra maduresa”.

“Me quiten la alfombra roja / me borren de los carteles
La fama me la trae floja / con el permiso de ustedes”

“Hi ha alguna cosa d’això (de sentir-se una mica intrús en el món de l’espectacle i l’èxit). És una cosa que es pot tornar incòmoda per moments. Al final, crec que depèn molt d’on se situï un mateix. Hi ha artistes de pa sucat amb oli, que no fan més que cançons de retallar i enganxar que busquen l’aplaudiment fàcil, i després n’hi ha amb veu pròpia. Trajectòries com la del Jorge Drexler, que ara estava aquí. Jo, concretament, i crec que és el que pretenia explicar amb aquest tema, òbviament vull cobrar per la meva feina, vull que em vagi bé… quan més recursos tingui per tirar endavant la meva carrera, millor. Però això no és el motor per mi a l’hora de fer una cançó. Jo faig cançons perquè disfruto fent-les, perquè m’agrada expressar-me i perquè m’agrada cantar. I a vegades veus subproductes, projectes que estan orientats exclusivament a sonar a la ràdio, a vendre entrades… i això és amb el que entro en conflicte, perquè crec que l’art no és això. Al final, vull que sigui la meva feina, però no tot és guanyar diners, coi. Ni la fama per la fama ni res d’això. Que jo sóc un tipus molt tímid, he estat un tímid patològic, i això de que em reconeguin pel carrer és una cosa amb la que m’he trobat i intento tractar a tothom bé quan passa, però no és res que busqui, ni molt menys. De fet, preferiria que no fos així perquè tinc aquesta timidesa meva. M’he trobat això, i com dirien els argentins me la banco, i ja està. Però aquestes pretensions no són les que em porten a composar ni a fer alguna cosa creativa”.

El Kanka tocant bona

EL PSICOANÀLISI

“En faig regularment, és una part super important de la meva vida. Em sembla una disciplina fascinant. Vaig tenir una novia psicoanalista i m’hi va enganxar. Al final, això que diuen de “mente sana in corpore sano”… doncs em dóna la sensació que la gent s’ha quedat més amb la part del cos, i cada cop més gent s’apunta al gimnàs, però que poca gent fa el treball d’intentar estar bé amb un mateix i amb el món. Tots tenim coses, traumes i inèrcies que arrosseguem des de petits, coses per solucionar… i crec que és molt important intentar enfrontar-se a això. Al final, es tracta d’estar millor amb i en el món. Jo ho intento, almenys. Hi ha molt d’estereotip sobre el psicoanàlisi, amb la història del sexe i la infància… i no és només això. Jo parlo molt de moltes coses, del present i del futur: de com em porto amb la meva parella, amb la família, de la feina, de la bogeria que m’està passant… últimament parlem molt d’això. Sí que, en moltes coses, es fa eco amb coses que t’han passat a la infància. És una cosa bastant complexa, que té bastants prismes”.

EL TÒPIC QUE “FER CANÇONS M’ESTALVIA EL PSICÒLEG”

“Això també passa, però no és el mateix. Jo faig cançons, i potser sí que això m’ha salvat. Porto fent cançons des dels 19 anys diria, i això t’ajuda a posar-te en ordre les idees, a expressar-te… que, al final, moltes vegades el problema que tenim és que ens quedem les coses dins. El tema de treure-les fora ja és un avantatge, està guai. Però no és el mateix anar amb un professional del tema, amb qui vas tirant endavant i endarrere… No crec que sigui substituïble. Sí que crec que ajuda, potser en una persona que almenys tingui la via de l’expressió artística, ja fa que estigui menys tancada en si mateixa i sàpiga expressar els seus sentiments. Jo necessito les dues coses, deu ser que estic més boig (riu). No crec que entrin en contradicció. Mira en Woody Allen, que és el major exportador del psicoanàlisi. Que, pobret meu, està boig del tot, encara no l’han curat. Però és un paio que no para de produir, fa pràcticament una pel·lícula a l’any, moltes d’elles brillants, i a més és un tio que té el seu camí psicològic que porta. Les dues coses se sustenten, però crec que no és substituïble, això està clar”.

 

EL PAPER TRANSFORMADOR DE LES CANÇONS

“Jo, quan composo, estic pensant en les cançons. La majoria neixen de coses que em commouen o coses que crec que s’han de dir, i a partir d’aquí intento fer una cosa artística, aquest regalet. Que, al final, com deia Oscar Wilde, l’art és completament inútil. Però és veritat que, després, quan aconsegueixes fer aquella cosa, la gent la fa seva, i allà ja no hi entro tant jo. No sé què pot passar amb una cançó. Pot ser que A desobedecer sigui un himne generacional o que sigui una cançó que escolti el meu pare a la seva habitació. Això dependrà de la gent. Per exemple, m’ha passat amb Vengas cuando vengas. Va néixer d’una relació que jo vaig tenir, una cosa relativament concreta que em va portar a fer-la. El llenguatge és universal, que és com m’agrada escriure a mi, pensant que les coses les pugui entendre tothom. I aquesta cançó per a molta gent és com un cant a la llibertat, en contra d’aquest amor romàntic tan ofegant i tan depenent. I no va ser la meva pretensió, en absolut. Era un moment meu concret que em va inspirar. Encara que tot s’entreveu”.

“A DESOBECER” I LA PAH

“Amb A desobedecer sí que va passar una cosa molt bonica, que després d’un Viñarock o un Cabo de Plata, un festival d’aquests grossos, em va venir un home de la PAH que em deia que havien aconseguit parar un desnonament amb la cançó de fons. Va venir amb una dessuadora en agraïment, quan ja veus tu, jo no havia fet res, el que fan són ells! Però, per a mi, va ser un moment super potent, molt fort, i em poso la dessuadora amb un orgull… Amb tot, sense ser tampoc una pretensió meva, la cançó va ser el que em va sortir en aquell moment, més enllà de que el tema en si és molt explícit. Estàvem en el punt àlgid, si se’n pot dir així, de les corrupcions i els robatoris absoluts que hi ha hagut per part de la classe política d’aquest país… i jo, vaja, formo part de la societat i aquestes coses també t’inspiren, és una cosa que portes dins”.

El Kanka Pah millor FB

 

SER OPTIMISTA VS SER POSITIU

“Posem que la vida és una merda en certs moments. Jo ho crec. Però intento treure’n la part constructiva: que aquestes coses em serveixin per aprendre. Per aprendre el que he de fer, a aguantar els pals o a rebel·lar-me davant els pals. Intento això, i quan composo es nota molt aquesta part d’intentar que, davant el dolent que et pugui passar a la vida, que és inevitable, crec que l’actitud no ha de ser la del derrotisme. Crec que està guai, malgrat et passin moltes coses, i la vida pot ser molt injusta, però dins dels meus mals i les coses bones, vull que em serveixin les putades i gaudir de les alegries. Tampoc és el rotllo de “la vida és bona”… bé, potser no tant. O no sempre. Tot i que sempre m’agrada treure-li ferro a les coses importants”

ELS CAMINS DE LA MÚSICA EN L’ERA D’INTERNET

“Hem de partir de la base que a mi no m’agraden gens les xarxes socials. Si no em dediqués al que em dedico, no tindria ni Facebook. Però el seu paper és innegable. Abans et feia falta una empenta: sortir a la tele, tal. Ara hi ha molta gent que, amb un canal de Youtube, fa miracles. Mira El Niño de la Hipoteca, sense anar més lluny. Ell ha decidit deixar de fer discos. No té mànager ni res. En prou feines fa entrevistes. Va treure el seu canal de Youtube, li ha fotut molt de temps, i viu d’això. És el seu mètode de promoció. I es pot. Ho pot fer un tio sol a casa seva a Barcelona, sense cap oficina darrere, i sense gairebé diners. Sense pagar a Los 40 Principales perquè et treguin. Té coses bones i coses dolentes. Al final, estem esclavitzats amb el tema de les xarxes. Tu no pots ser un músic emergent i dir: “jo no tinc Instagram”. No, has de saber com va la història, posar-hi temps. No n’hi ha prou amb posar els concerts, a la gent se li ha de donar coses… Jo tinc una sèrie de directrius que seguim molt, i m’ho prenc com una feina. En la meva feina hi ha la part dels concerts, que m’agrada molt, i després hi ha la part que m’agrada menys, que és la de viatjar tant i el tema de les xarxes. Jo m’ho prenc com les meves hores d’oficina. No ho faig perquè m’encanti explicar-li a la gent el que estic menjant. També és cert que té el seu punt bo, de com s’està trencant una mica aquesta imatge d’artistes intocables… de ‘mira, aquí està el tio jugant al Mario Kart’ (riu). Bé, és el món en el que estem”.

Enlace a la versión en castellano

 

Imatge principal: Diego Berro / FB El Kanka

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s