Núria Güell: “El que m’interessa de l’art és la seva capacitat d’obrir preguntes”

La Núria Güell (1981, Vidreres) és de les nostres: fuma de liar, es posa alarmes al mòbil i encaixa la seva vida a l’horari de l’últim tren. Amb tot, nosaltres no hem creat una societat a Panamà amb diners públics. Ni hem fet un concurs de cartes d’amor a Cuba per acceptar un matrimoni de conveniència. Ni hem muntat assessories per desobeir la troika en un museu de Dublín. Ni hem enviat diàriament al Ministeri de Justícia cartes de presos en règim d’aïllament durant mesos. Ni hem regularitzat la situació de refugiats contractant-los per jugar a fet i amagar en exposicions, o en una plaça d’una ciutat sueca. Ni hem demanat al CCC El Carme de València que ens pagui la baixa per maternitat com a obra artística. Ni moltes altres coses que es poden trobar a la seva pàgina web. Encara no.

Per això li demanem de xerrar nosaltres a ella i no al revés. Per intentar definir l’indefinible i descobrir què s’aprèn sobre cultura, activisme i munt de coses més en una trajectòria sense límits clars entre la creació, la denúncia i la pirateria. Una obra que ens posa prova (vés a saber si encara més que a ella mateixa i a les institucions que s’han atrevit a donar-li algun quarto per treballar amb ella).

Per començar presentant-te, que sempre se sol començar amb una definició… trobes interessant el fet de definir-te, posar nom al què fas? El debat de si és art o no…

No em preocupa el debat de si és art o no és art, però sí que em defineixo com a artista i em considero com a tal. Sobretot perquè treballo per les institucions artístiques, però també per la manera de processar els projectes, que no crec que encaixessin en cap altra esfera. També, moltes vegades, el fet de que es considerin “art”, em serveix de paraigües de protecció i em permet fer certes al·legalitats que, si no les fes des del món de l’art, podrien ser considerades delictives, però fent-les des de dins del context artístic, són estratègies semàntiques per generar sentit.

Acostumes a llegir coses que es diuen de tu?

No.

És que m’ha fet gràcia un article d’El País de fa un parell d’anys que diu: “Su cara transparenta franqueza hasta que te fijas en sus pupilas y descubres, al fondo del túnel, un plan de huida”…

(Riu sorpresa) No ho sabia! De qui és l’article?

No recordo el nom (Jorge Carrión). M’ha fet pensar en això que dèiem, que fent el que fas des de l’empara de l’art, no sé si creus que se sol comprendre el que proposes, o hi ha una imatge com molt estigmatitzada… La idea de l’article, per exemple, era el de “la artista pirata”, “la artista hacker”.

Vale… Mira, em sento més identificada amb el titular aquest de “l’artista hacker” que quan parlen de mi com a artista activista o artista social. Crec que té més a veure amb el que faig, o almenys les meves intencions sí que tenen més a veure amb hackejar certs sistemes. No em refereixo al sistema-món, seria caure en la ingenuïtat, sinó al sistema de valors hegemònic en el nostre context. M’interessa posar en qüestionament concepcions morals que tenim inculcades, no només el públic sinó també la pròpia institució i jo mateixa. Això sí que m’interessa.

LFLF_Cortesía de la artista y ADN Galeria_3
Presentació de “La Feria de las Flores

I amb el món activista, quina relació hi tens?

Em sento més còmoda (en la posició d’artista) per una qüestió d’honestedat, portant la meva pròpia agenda. Si treballés sempre vinculada a algun col·lectiu activista concret, l’agenda hauria de ser la que consensuéssim tots, i això em limita. Bàsicament, amb col·lectius activistes en els projectes hi col·laboro de forma puntual. Té a veure amb una qüestió de fer el que necessito fer en cada moment, ja que si no em surt del cos, no té molt de sentit fer-ho, a més que es reflectiria en el projecte. Saps què passa, també? Que amb el moviment activista també hi col·laboro fora dels projectes artístics… i hem de ser més resolutius, hem de donar respostes, i a mi, el que m’interessa de l’art és la seva capacitat d’obrir preguntes. I per això en el procés de creació em sento millor anant per lliure.

Has plantejat més d’una vegada aquesta contradicció entre les intencions i les conseqüències del que fas. Que potser hi ha molt d’art pretesament fet des d’una ètica o moral però que després acaba tenint conseqüències que se li escapen o no encaixen amb el discurs.

Per a mi és clau diferenciar la moral i l’ètica. Perquè la moral el que et permet és no haver de pensar, només has d’obeir: és el que ja està acceptat com a correcte, el que diu la teva comunitat afí. La moral és un sistema de judicis, les lleis pertanyen a la seva esfera. En l’ètica, en canvi, no es dona mai res per suposat, sempre respon al qüestionament de les causes i els seus efectes. Per tant, sempre has d’assumir les conseqüències del que fas, si treballes des d’una posició ètica. Si treballes des d’una posició moral, en canvi, et pots resguardar en les bones intencions, supeditades sempre a una finalitat, del que volies fer però no va passar. L’exemple més clar de tot això són les morals religioses o ideològiques, que sempre responen a una finalitat. Per això em sembla clau treballar des d’una posició ètica.

Relacionant aquesta pregunta amb l’anterior, això també passa en alguns col·lectius activistes, també tenen la seva pròpia moral, també hi ha uns preceptes, unes idees establertes que saps que tot el col·lectiu ho recolzarà… però, a vegades, em sembla que s’emmascaren contradiccions o coses que queden fora del focus, que no es poden abordar perquè seria anar en contra del col·lectiu. I és una pena.

Justament fa una estona (conferenciant en un curs a la llibreria La Central) explicaves el cas del projecte de la cooperativa que vàreu crear amb treballadors de la ferralla de les naus del Poblenou que es va desallotjar, on des de l’activisme s’imposava una visió de com gestionar el seu cas que es va acabar girant a la contra.

Sí, i també la discussió pública que es va produir des de certa esquerra en contra de que ells estiguessin treballant fent els càterings en el MACBA (en el projecte, el museu contractava la cooperativa per diferents serveis durant el projecte)… Allò era un problema moral, d’una certa visió de l’esquerra, però per a mi no era un problema ètic… Si no, haurien preguntat i escoltat als implicats i sabrien que els treballadors preferien treballar en el càtering perquè cobraven molt més que fent les visites guiades. Però, des de la moral, es veu el tema de servir amb unes connotacions… diguem que fer les visites guiades et posava en una altra posició, quan realment estaven cobrant molt menys per fer les visites guiades que per fer els càterings. A més a més, que ells anteriorment havien fet un curs d’hostaleria. Llavors, per a mi, allà, va haver-hi un xoc entre l’ètica i la moral, un xoc entre un ideal que respon a un imaginari personal però que prescindeix d’escoltar a l’altre, a l’implicat.

També és interessant el que deies, de com es va legitimar la posició de poder del líder, que va acabar resultant amagar una explotació cap als propis cooperativistes i, que segons ell va manifestar, volia fer servir el projecte per un negoci de tràfic d’or.

En això, el que em sembla necessari revisar és el rol d’alguns activistes, artistes, sociòlegs, antropòlegs, periodistes… Segons el que a posteriori ens van comentar gent del propi col·lectiu de les naus, vam ser nosaltres qui vam donar poder i d’alguna manera col·locar a la posició de líder a aquella persona, senzillament perquè era el que repetia el discurs que a nosaltres ens agradava sentir i volíem ampliar. Per això sempre es recorria a ell, ja fos per entrevistes, projectes artístics, vídeos, investigacions o ofertes de qualsevol tipus. Això em sembla políticament molt problemàtic. Llavors, la pregunta aquí és: tot això a què respon? A la voluntat de qui? Als desitjos de qui?

Aquestes mateixes preguntes es poden traslladar a qualsevol institució, però m’interessa més bolcar l’energia en l’autocrítica.

És una lliçó, no?

… (Riu) Molt, molt! Per això la reflexió a mode de proposta artística que a posteriori vaig realitzar partint d’aquest projecte, es titula “Análisis del discurso”, analitzant la idea del discurs, dels seus usos… moltes vegades perversos, de la distància entre la paraula i les conseqüències, i tot el que això implica… sovint un grapat de contradiccions.

Lligat amb això… abans de plantejar-te un projecte, més enllà del treball sobre el terreny, fas molt part de formació més teòrica, o intel·lectual?

Sí, sí, abans de començar els projectes els abordo des de diferents perspectives: dret, economia, psicoanàlisi, antropologia, sociologia, el que sigui pertinent en cada projecte, amb l’objectiu de que em permeti fer un mapa conceptual el més clar possible del que vaig a treballar. També perquè quant més clar sigui aquest mapa, millor puc definir l’estratègia després. L’operació artística que faré surt després de fer tota aquesta investigació.

Generalment, d’on et neix l’interès per triar un projecte?

De la ràbia, de la incomprensió, de la curiositat, però sempre relacionat amb quelcom que estigui vivint, que per alguns dels motius esmentats, em turmenta, i la manera de abordar-ho és a través de la realització dels projectes. I a partir d’aquí, l’enfocament amb el que m’interessa treballar-ho és incidint en les contradiccions ètiques del que tenim consensuat socialment: la moral hegemònica, els clixés que tenim el cap… les identificacions que fem dels altres i de nosaltres mateixos. Mostrar les contradiccions que hi ha en tot això, que moltes vegades no volem veure perquè se’t desfà la base en què et sustentes, les que t’han construït com a subjecte. M’interessa això, crear aquestes interrogacions ètiques.

I et sents acompanyada dins del mundillo artístic? Veus altres coses que van en aquesta direcció o és una mica una batalla que t’has plantejat tu?

No gaire. També és cert que les investigacions i la realització dels projectes em comporten molt de temps, llavors no en dedico gairebé gens a seguir el món artístic, ni a anar a exposicions. Són com pel·lícules que em munto, com un guió d’una pel·lícula en què després la meva vida passa per dins de la pel·lícula, amb tots els canvis que això implica sobre una mateixa, no només sobre l’espectador.

Trobo que és el més fort de tot el que fas… de com el teu cos i la teva vida passa a ser el teu projecte, quan en el món creatiu se sol parlar més de les mirades, cap al món, cap a un mateix..

És clar. En aquest sentit els projectes em posen en crisi principalment a mi. I suposo que tinc un enganche amb això. Per aquest motiu, quan molta gent classifica la meva obra com a “art social”… bueno, sí que treballo des de la mirada social-político-econòmica, però moltes vegades penso que és molt més egoista del que es dona a entendre amb aquest terme, perquè en realitat el treball més profund, encara que no sigui a nivell conscient, és amb una mateixa. Principalment, a qui posen en crisi és a mi, amb tot l’aprenentatge que això em genera. Per tot això em sento més còmoda amb el concepte d’art polític – polititzat, que amb el d’art social.

I no fa vertigen?

Sí, però alhora, m’estimula.

Reserva fraccionaria_2009-2010
Exposició de “Reserva fraccionaria

Des del moment en què tot t’implica tant, no sé quin paper juga la por a l’hora de prendre decisions de què fas, cap a què…

Sí… Potser el que deia aquell periodista és això, que sempre, en el fons, ja tinc el pla per escapar-me d’alguna manera (riu).

No, no penso que la por tingui un paper gens important en les decisions que prenc durant els projectes. Sí que he tingut por, per exemple, quan em van enviar una amenaça de mort. Llavors, durant un temps sí que vivia amb por, però no m’impedia prendre les decisions que considerava pertinents durant els projectes. Sí que és veritat que els projectes generen coneixement i, per exemple, després d’investigar i fer diversos projectes sobre el sistema penitenciari, em va augmentar molt la por envers el sistema repressiu i l’estat “de dret”, però no per una qüestió de por paranoica sinó pel coneixement de com funciona. Tot i així no és un obstacle per fer els projectes, només influeix en definir millor el pla d’escapada.

L’amenaça de mort saps d’on va sortir?

L’amenaça va ser arrel dels projectes que analitzaven el sistema financer i els procediments de la banca, concretament degut al projecte titulat Crecimiento Exponencial, en el que vam col·laborar amb un atracador de bancs conegut popularment com “el Solitario.” Mai he sabut d’on va sortir l’amenaça.

Mai hi ha hagut cap projecte que t’hagis plantejat i després que anímicament no t’hagis vist en cor?

No. No, no, no, sempre que em plantejo alguna cosa, si té sentit per a mi, p’alante. Sí que, evidentment, a nivell legal m’informo molt, sé els riscos que corro i faig tots els passos evitant que legalment se’m pugui penalitzar. Un exemple: amb el manual de com robar als bancs, el capítol a on s’explicava la estratègia per portar a terme l’acció, vaig haver de posar en portada “testimoni d’Enric Duran”. La paraula “testimoni” és la que legalment podia impedir que fos possible aplicar-me el delicte d’apologia. Tot això, sent molt conscient que una cosa són les lleis, i l’altra és el poder. Que no té res a veure amb les lleis tot i que, quan li interessa, les usa al seu favor. Vull dir, que si et volen tancar a la presó o et volen crear qualsevol problema, poden fer-ho. En aquest sentit, no em puc permetre ser ingènua.

Displaced Legal Application 1 Fractional Reserve_foto David Momblan
Presentació del projecte “Aplicación legal desplazada” amb l’economista Qmunty, Enric Duran y Lucio Urtubia

I en quant a implicació personal i projectes que t’hagin sacsejat la teva posició inicial davant el món, quin diries que t’ha marcat més?

El de la cooperativa. Al adonar-me, a posteriori, de que hi havia certa idealització pel meu cantó en relació a diferents agents implicats en el projecte. Entendre això, em va canviar molt.

Després de tota aquesta trajectòria, sents alguna responsabilitat a l’hora de crear?

De responsabilitat sento la mateixa que he tingut sempre, ja que la principal responsabilitat i compromís és amb una mateixa. A un altre nivell, en els projectes, sempre em plantejo la pregunta de “què estic aportant a la història de l’art?”, si estic aportant alguna cosa o no. I en això jo mateixa sí que m’apujo el llistó, seria quelcom com el pes de la pròpia trajectòria. Però la pressió que sento en aquest sentit només és cap a mi. Ara no vull especular el per què (riu), però no sento més pressió que la meva. Sí que és veritat que cada vegada produeixo menys, però també per una qüestió ètica. Sortint de la uni vaig fer una exposició d’escultura i allà em vaig adonar de cop de la responsabilitat de tenir veu pública, quin ús li dones, amb quin objectiu…

En principi, els meus projectes tenien un caire més polític en el sentit més clàssic del terme, i després van tenint una dimensió més ètica, que també és política, i que és en la que m’interessa més aprofundir perquè és la que crec que pot funcionar millor a nivell micropolític. Però aquesta dimensió ètica també et fa qüestionar si val la pena aportar al món alguna cosa concreta o no. Si té algun sentit o no aportarà res. I pensant-ho en aquests termes, el nivell d’autoexigència amb una mateixa fa que produeixi menys. Em sembla que hi ha molta sobreproducció sense sentit en aquest món.

Abans deies això de “pensar l’art amb el seu potencial per canviar o potenciar la cultura”. Entenent cultura com a què?

Em refereixo a la cultura entenent-la com al conjunt de valors que mouen a una societat, que porten a la gent a actuar d’una manera o d’una altra segons una moral establerta. Això és el que entenc com a cultura. Em sembla que l’art és l’única pràctica que té la capacitat per qüestionar el que està establert. I em sembla súper important fer-ho, perquè si no, estem en un loop que no avancem, que és la fi del món (riu). Més o menys. I la majoria d’art el que fa és reforçar la cultura oficial. Per això, quan diuen “art polític”… a mi em sembla que tot l’art és polític, o reforça l’statu quo o el qüestiona, i segons el meu punt de vista el que fan la majoria de projectes és reforçar la cultura hegemònica. I a mi el que m’interessa, més enllà de que ho aconsegueixi o no, és posar-la en crisi, repensar-nos.

Si haguessis de resumir què has après, des que vas fer aquell “clic” que deies fins ara…

És una pregunta molt difícil! Me l’he de pensar… però ara he de córrer per no perdre el tren!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s